Diuen que el pitjor de l'amor quan s'acaba és que s'acaba.
I doncs, què ens pensàvem? Tot allò que comporta el seu significat és susceptible de ser anhelat per quasi tot aquell que tingui un mínim d'interès en les relacions humanes. O per qui no suporti la soledat. O per qui no se sap cuidar sense altri. Sigui quin sigui, el motiu pel qual hom conclou que necessita amor és diferent en la mesura en què la particularitat de cada individu divergeix de la resta.
La tendència d'alguns és perdre's en les reflexions del "què hagués pogut ser" i delirar en l'intent de trobar raons de l'inevitable per no culpar-se del que ja és irreversible. Malgasten totes les seves energies en allò que ja no es pot canviar, en sentir-se malastrucs i miserables mentre la vida va passant.
D'altres rebutgen la idea de sentir-se lligats a la responsabilitat de les conseqüències incontrolables de cada decisió presa. Com si el puntejar d'una guitarra només pogués ser la causa directa de la melodia que envaeix l'ambient, però no de que sigui escoltada per qualsevol que es trobi al mateix lloc i moment.
N'hi ha que frivolitzen, esperant senzillament que passi allò que ha de passar, sempre perquè sí, sense motiu inicial i sobretot sense suposar cap impediment a l'hora de dormir.
També hi ha qui viu la vida com una transparència d'un somni, descobrint a cada escenari una petita brillantor de romanticisme que els permet trobar sentiments i sensacions nostàlgiques a qualsevol racó, asseguts sense cap pretext al sofà una tarda de diumenge.
I un etcètera molt llarga.
Però els pitjors són els que no es decideixen i cada dia tenen una manera diferent de veure el mateix succeïment, sense poder establir de cap manera una pauta de salvació per poder pujar als núvols de tant en tant, o al revés: que viuen eternament als núvols i no són capaços de practicar un mode de vida que no se'ls endugui massa enllà.
