I think of you

Un desig sotmès a la fe robada, 

el temps precís per mirar amunt i fer veure que l'escoltes,

-la cançó-,

 

i tot i que el bon any no és el pensament que més t'invoca,

sento el mateix que sento un tres d'octubre, o de maig o del 2004,

un món paral·lel que sé que vaig viure i ha resultat com els llibres que em regalaves: presents però oblidats, amb la ràbia que em faig a mi mateixa per no haver-los llegit mai.

Pero es mentira.

Cualquier cuerpo es imperfecto. Todo organismo fue ideado para lo contrario, pero entonces el cuerpo vive y florece el error con él. La mente lo sabe. Pero luego aparezco yo, que abandono ese concepto y colectivamente busco la evidencia de esa perfección de la que estoy segura. Y para cuando la encuentro, me doy cuenta del tiempo que he perdido definiéndola.

Ha sido - y he sido- más real cuando he entendido que la belleza no es espacial, sino temporal. Que la belleza es el momento, y no el objeto. Y que eso, además, también es imperfecto.

Invisible 73

Sóc al llit i sóc a un altre lloc

i l’aire que respiro no és aquest

és d’alguna il·lusió que s’ha trencat aquesta tarda

i he d’omplir el pulmó fins al dolor

que sinó no el noto i podria ofegar-me.

La cançó que sona ha de trista

i si pot ser en 432Hz, i en menor

una excusa que no sigui abstracta
 

una raó que no sigui meva

per poder desfogar-me.

Els ulls ja no tornen al blanc

i demà em farà mal la gola...

és perquè callo, diu ma mare

però com pot ser per això

si és evident que parlo massa.

s'ha capgirat
el món sencer
de dalt a baix

s'ha perforat
l'alè, i no sé
si estic viva

he refugiat
perills a dins
d'una bombeta

toco la llum
que no s'ha encès
amb la mà humida

i trenco el temps
que el vaig cosir
però ara m'estreny

capa de pols
al meu vestit
que ara estic nua.

els ulls blaus del fons del menjador

Havia suposat.
Deu ser aquest el pas que em va faltar entendre que feia quan el feia.
Ara l'entenc perfectament.

Havia suposat.
Que tremolaria des de dins tot el meu cos al sentir el timbre,
que el somriure hi seria abans de ser-hi, abans de somriure.

Havia suposat.
Que els teus ulls blaus al fons del menjador s'acostarien,
que em penetraries amb aquell color de cel sense núvol.

Havia suposat.
Que no hi hauria ningú més en tota la terra,
perquè la faríem tremolar des del llit que et reservava.

Havia suposat.
Que les teves paraules formarien la millor nit de totes,
que l'energia que s'havia creat dins meu per fi t'exploraria.

Havia suposat.
Que em sabries llegir i escriure, que em sabries tocar,
en els forts i els fluixos, en les repeticions i en les pauses.

Havia suposat.
Deu ser aquesta la part que s'infiltrava mentre jo no mirava.
Ara no la puc fer fora.

Monstres.

Colla de màgics i nigromants,
que ens heu fet creure que el nostre valor es calcula per allò que aconseguim i no per allò que som,
que ens heu convençut de més de set mil trenta-vuit premises en llibres de text i programes de televisió,
que ens heu portat al marge de l'emancipació i ens heu fet creure que era tot el que posseíem quan en realitat ens posseíeu.

Colla de covards,
que us heu dedicat a treballar la rebaixa de la moral per poder-vos permetre la posició indigna -alçada en l'ombra com tramoistes- de manipular el nostre entorn quan vau entendre que no podíeu manipular els nostres cossos,
però els heu mutilat a partir de la insistència.

Colla d'hipòcrites, 
que tanqueu ben tancada la porta de casa vostra, les finestres del vostre judici, 
i observeu ben calents la metàfora del fred que tan us agrada fotografiar
sense perdre-us aquell mort de gana en l'enquadrament que premiarà el vostre ull als ulls dels altres.

Colla de cretins,
que ens demaneu l'esforç de ser-vos útils, de ser-vos dèbils,
de practicar el vassallatge i la servitud,
d'enfortir al súbdit que portem dins,
al tributari i a qualsevol altre sinònim.

Colla de bèsties,
que crideu llibertat mentre sosteniu cadenes,
que bèstia no és paraula prou lletja per expressar els vostres despropòsits,
les vostres desgràcies, les vostres monstruositats.

Sí, era això: monstres.

La corbata de les emocions

Sento que no vull que acabi la cançó que toques i que dius que no és cap cançó

         Et tinc tan a prop que l'aire de quan xiules m'acaricia la pell i el fred no em molesta

                  Les coses que t'explico les mesuren bàscules que no sé que tinc

                           Et pregunto de tot perquè no sé res i res és prou, perquè vull saber-ho tot

                                   I espero que no notis com evito mirar-te directament als ulls.

El neguit de voler-te abraçar em fa ser un cos impacient que busca com un gos a punt de reposar una bona estona un lloc on quedar-me quieta

         

         Empasso la saliva que desitjaria malgastar amb deu mil set-cents petons seguits i llargs

         -o curts però reals- però m'aguanten braços invisibles de moral i orgull esquinçat que
         desapareixen misteriosament després de tancar la porta rere l'adéu simpàtic i dissimulat
         que aconsegueixo equilibrar amb una màgia un xic maldestra

                  

                  No sé si el cor s'ha parat o si és que va més ràpid del normal o si simplement se 

                  n'ha anat a reanimar altres cossos mancats d'energia perquè tota dins meu 

                  m'hagués fet esclatar i les parets són pintades de fa pocs anys

                                    

                                    Pensar en altres coses no funciona perquè totes les coses em recorden 

                                    que són o podrien ser amb tu i com tots els camins que duen a Roma 

                                    acabo acordant amb mi mateixa que no vull perdre'm en el temps 

                                    pensant-t'ho, que vull fer-ho, que vull dir-t'ho, 

                                    però callo.

I després, o per què esperar, serem amics.