Monstres.

Colla de màgics i nigromants,
que ens heu fet creure que el nostre valor es calcula per allò que aconseguim i no per allò que som,
que ens heu convençut de més de set mil trenta-vuit premises en llibres de text i programes de televisió,
que ens heu portat al marge de l'emancipació i ens heu fet creure que era tot el que posseíem quan en realitat ens posseíeu.

Colla de covards,
que us heu dedicat a treballar la rebaixa de la moral per poder-vos permetre la posició indigna -alçada en l'ombra com tramoistes- de manipular el nostre entorn quan vau entendre que no podíeu manipular els nostres cossos,
però els heu mutilat a partir de la insistència.

Colla d'hipòcrites, 
que tanqueu ben tancada la porta de casa vostra, les finestres del vostre judici, 
i observeu ben calents la metàfora del fred que tan us agrada fotografiar
sense perdre-us aquell mort de gana en l'enquadrament que premiarà el vostre ull als ulls dels altres.

Colla de cretins,
que ens demaneu l'esforç de ser-vos útils, de ser-vos dèbils,
de practicar el vassallatge i la servitud,
d'enfortir al súbdit que portem dins,
al tributari i a qualsevol altre sinònim.

Colla de bèsties,
que crideu llibertat mentre sosteniu cadenes,
que bèstia no és paraula prou lletja per expressar els vostres despropòsits,
les vostres desgràcies, les vostres monstruositats.

Sí, era això: monstres.

La corbata de les emocions

Sento que no vull que acabi la cançó que toques i que dius que no és cap cançó

         Et tinc tan a prop que l'aire de quan xiules m'acaricia la pell i el fred no em molesta

                  Les coses que t'explico les mesuren bàscules que no sé que tinc

                           Et pregunto de tot perquè no sé res i res és prou, perquè vull saber-ho tot

                                   I espero que no notis com evito mirar-te directament als ulls.

El neguit de voler-te abraçar em fa ser un cos impacient que busca com un gos a punt de reposar una bona estona un lloc on quedar-me quieta

         

         Empasso la saliva que desitjaria malgastar amb deu mil set-cents petons seguits i llargs

         -o curts però reals- però m'aguanten braços invisibles de moral i orgull esquinçat que
         desapareixen misteriosament després de tancar la porta rere l'adéu simpàtic i dissimulat
         que aconsegueixo equilibrar amb una màgia un xic maldestra

                  

                  No sé si el cor s'ha parat o si és que va més ràpid del normal o si simplement se 

                  n'ha anat a reanimar altres cossos mancats d'energia perquè tota dins meu 

                  m'hagués fet esclatar i les parets són pintades de fa pocs anys

                                    

                                    Pensar en altres coses no funciona perquè totes les coses em recorden 

                                    que són o podrien ser amb tu i com tots els camins que duen a Roma 

                                    acabo acordant amb mi mateixa que no vull perdre'm en el temps 

                                    pensant-t'ho, que vull fer-ho, que vull dir-t'ho, 

                                    però callo.

I després, o per què esperar, serem amics.