La mort és difícil. Pel qui no la protagonitza, és clar. És difícil per qui es queda, per qui viu encara i ha de prendre consciència del significat poc definit de perdre a una persona propera.
El que fa més mal no és la mort, és el moment immediatament posterior.
La falta.
L'absència.
La cadira buida.
El telèfon que no sona.
La felicitació que no arriba.
Els sopars que no feu.
Els concerts als que no aneu.
Les coses que no li pots explicar.
Les coses que no pot explicar-te.
És prou complicat buscar la manera de reduir tota la pena a través del temps, a través del pas dels dies. Pas amb el qual se suposa que guanyes perspectiva i aprens a mirar-te allò d'una manera més tendre, menys dolorosa, i aprens a somriure quan hi penses. A somriure en comptes de plorar.
La roba va ser una de les meves maneres.
Quan no hi ha físic -n'hi ha un, sense vida, dins d'un nínxol. Però no compta- et sents un xic perduda, perquè no estàs acostumada a no poder concentrar totes les sensacions, emocions i pensaments en una figura real. Ara tot passa a ser només això; sensacions, emocions, pensaments.
La roba va ser una de les meves maneres de donar físic a la desapareguda figura real. La olor, senyors, la olor. Quina capacitat de transportar, quina potència, quina realitat. I que dur, sentir la olor sense el seu cos. I que dur, senyors, saber que allò es perdrà.
La seva veu. I... el seu riure.
Si ara fem deu mil fotografies en total a un nadó durant els seus primers tres anys de vida, abans fèiem altres coses. I abans del vídeo casero també hi havia altres coses. Una d'elles: les cintes de cassette. A casa meva hi ha cintes que els meus pares varen gravar quan la meva germana era petita. Les cintes porten el nom "La veu de la Marta".
Per sort en aquelles cintes no només se sent a ma germana de petita fent i dient coses de nena petita -molt llesta, per cert-. En aquella cinta hi surten els meus pares, parlant amb ella, gaudint d'ella, banyant-la a ella. Sent els seus pares. En aquella cinta hi ha la seva veu. I... el seu riure. Coses que encara que jo cregui que recordo no sóc capaç d'atrapar quan les penso. Però "La veu de la Marta" em deixa tornar a sentir la veu del meu pare.
Que feliç, senyors, sentir aquella forta i profunda veu que m'envoltava, que em renyava, que em cantava, que m'explicava contes de petita i realitats de jove.
A vegades també el veig pels carrers, sota l'aparença d'homes que s'assemblen a ell, que caminen com ell, que es vesteixen com ell.
No, no és una bogeria.
