Perfecciones la idea d'una acció que tens moltes ganes de realitzar, fins a tal punt que te la saps de memòria. Fins a tal punt que passa a ser un pensament semblant a un record: una cosa que pots repassar una vegada i una altra, com si fos el còmic d'Astèrix i Obèlix que fa tants anys que llegeixes quan vas al lavabo. Aquella mena de memòria que et permet llegir-te el llibre passant pàgina a tota velocitat, però que sense el suport físic de les pàgines no series capaç de recordar. Una mena de memòria estranya, vaja.
El moment ja està pensat. Construït. Analitzat.
Te l'has après. Ja no és un "potser", sinó un "ha de ser". No pot passar d'una altra manera, almenys d'alguna coneguda pel teu enteniment. Coneixes la reacció de qui estarà amb tu, d'on bufarà el vent, a quina cantonada us trobareu.
Un cop ja has interioritzat els passos a seguir només falta una cosa: encendre la metxa. Aconseguir que d'entre la teva por i els teus dubtes surti una espurna d'iniciativa que, encara que no sigui premeditada, et faci capbussar-te de ple en un intent del que ja no pots retirar-te i, sigui tremolant o amb convenciment, t'atreveixis a fer-ho.
De sobte un buit cerebral, com si t'haguessis quedat mirant a la paret, et desconcentra de la planificació que t'absorbia tota la lògica. Et despertes de cop com mig atònit, sense saber què passa. Una mica perdut. Però encara hi ha quelcom pendent, doncs per aquest motiu has estat a la lluna de valència tanta estona.
Comproves el terreny, comproves la velocitat del cor, i la velocitat del fracàs apropant-se sense fre cap a un moment dubtós. Has de córrer. Tremoles, respires, les papallones volen més que mai, una fiblada et fa no pensar en res més i fas un pas endavant.
De sobte un buit cerebral, com si t'haguessis quedat mirant a la paret, et desconcentra de la planificació que t'absorbia tota la lògica. Et despertes de cop com mig atònit, sense saber què passa. Una mica perdut. Però encara hi ha quelcom pendent, doncs per aquest motiu has estat a la lluna de valència tanta estona.
Comproves el terreny, comproves la velocitat del cor, i la velocitat del fracàs apropant-se sense fre cap a un moment dubtós. Has de córrer. Tremoles, respires, les papallones volen més que mai, una fiblada et fa no pensar en res més i fas un pas endavant.
I ja està.
Està fet. Ho he fet. Com? Doncs, sense saber-ho, però sabent-ho. Tot el que acabo d'explicar. No ha passat com esperava, no ha seguit la meva imaginació al mil·límetre, però ja ho he fet. Tota la pressió acorralant-me lentament en la incertesa ha fugit espitada de l'ensurt que li ha provocat allò que creia que no passaria: m'hi he atrevit.
Està fet. Ho he fet. Com? Doncs, sense saber-ho, però sabent-ho. Tot el que acabo d'explicar. No ha passat com esperava, no ha seguit la meva imaginació al mil·límetre, però ja ho he fet. Tota la pressió acorralant-me lentament en la incertesa ha fugit espitada de l'ensurt que li ha provocat allò que creia que no passaria: m'hi he atrevit.
Tot el que he descrit fins aquí ha quedat entre parèntesis. El que per fi he fet, ha quedat fora, a la realitat.
