La corbata de les emocions

Sento que no vull que acabi la cançó que toques i que dius que no és cap cançó

         Et tinc tan a prop que l'aire de quan xiules m'acaricia la pell i el fred no em molesta

                  Les coses que t'explico les mesuren bàscules que no sé que tinc

                           Et pregunto de tot perquè no sé res i res és prou, perquè vull saber-ho tot

                                   I espero que no notis com evito mirar-te directament als ulls.

El neguit de voler-te abraçar em fa ser un cos impacient que busca com un gos a punt de reposar una bona estona un lloc on quedar-me quieta

         

         Empasso la saliva que desitjaria malgastar amb deu mil set-cents petons seguits i llargs

         -o curts però reals- però m'aguanten braços invisibles de moral i orgull esquinçat que
         desapareixen misteriosament després de tancar la porta rere l'adéu simpàtic i dissimulat
         que aconsegueixo equilibrar amb una màgia un xic maldestra

                  

                  No sé si el cor s'ha parat o si és que va més ràpid del normal o si simplement se 

                  n'ha anat a reanimar altres cossos mancats d'energia perquè tota dins meu 

                  m'hagués fet esclatar i les parets són pintades de fa pocs anys

                                    

                                    Pensar en altres coses no funciona perquè totes les coses em recorden 

                                    que són o podrien ser amb tu i com tots els camins que duen a Roma 

                                    acabo acordant amb mi mateixa que no vull perdre'm en el temps 

                                    pensant-t'ho, que vull fer-ho, que vull dir-t'ho, 

                                    però callo.

I després, o per què esperar, serem amics.