Sóc al llit i sóc a un altre lloc
i l’aire que respiro no és aquest
és d’alguna il·lusió que s’ha trencat aquesta tarda
i he d’omplir el pulmó fins al dolor
que sinó no el noto i podria ofegar-me.
La cançó que sona ha de trista
i si pot ser en 432Hz, i en menor
una excusa que no sigui abstracta
una raó que no sigui meva
per poder desfogar-me.
Els ulls ja no tornen al blanc
i demà em farà mal la gola...
és perquè callo, diu ma mare
però com pot ser per això
si és evident que parlo massa.
