Pero es mentira.

Cualquier cuerpo es imperfecto. Todo organismo fue ideado para lo contrario, pero entonces el cuerpo vive y florece el error con él. La mente lo sabe. Pero luego aparezco yo, que abandono ese concepto y colectivamente busco la evidencia de esa perfección de la que estoy segura. Y para cuando la encuentro, me doy cuenta del tiempo que he perdido definiéndola.

Ha sido - y he sido- más real cuando he entendido que la belleza no es espacial, sino temporal. Que la belleza es el momento, y no el objeto. Y que eso, además, también es imperfecto.

Invisible 73

Sóc al llit i sóc a un altre lloc

i l’aire que respiro no és aquest

és d’alguna il·lusió que s’ha trencat aquesta tarda

i he d’omplir el pulmó fins al dolor

que sinó no el noto i podria ofegar-me.

La cançó que sona ha de trista

i si pot ser en 432Hz, i en menor

una excusa que no sigui abstracta
 

una raó que no sigui meva

per poder desfogar-me.

Els ulls ja no tornen al blanc

i demà em farà mal la gola...

és perquè callo, diu ma mare

però com pot ser per això

si és evident que parlo massa.

s'ha capgirat
el món sencer
de dalt a baix

s'ha perforat
l'alè, i no sé
si estic viva

he refugiat
perills a dins
d'una bombeta

toco la llum
que no s'ha encès
amb la mà humida

i trenco el temps
que el vaig cosir
però ara m'estreny

capa de pols
al meu vestit
que ara estic nua.

els ulls blaus del fons del menjador

Havia suposat.
Deu ser aquest el pas que em va faltar entendre que feia quan el feia.
Ara l'entenc perfectament.

Havia suposat.
Que tremolaria des de dins tot el meu cos al sentir el timbre,
que el somriure hi seria abans de ser-hi, abans de somriure.

Havia suposat.
Que els teus ulls blaus al fons del menjador s'acostarien,
que em penetraries amb aquell color de cel sense núvol.

Havia suposat.
Que no hi hauria ningú més en tota la terra,
perquè la faríem tremolar des del llit que et reservava.

Havia suposat.
Que les teves paraules formarien la millor nit de totes,
que l'energia que s'havia creat dins meu per fi t'exploraria.

Havia suposat.
Que em sabries llegir i escriure, que em sabries tocar,
en els forts i els fluixos, en les repeticions i en les pauses.

Havia suposat.
Deu ser aquesta la part que s'infiltrava mentre jo no mirava.
Ara no la puc fer fora.