els ulls blaus del fons del menjador

Havia suposat.
Deu ser aquest el pas que em va faltar entendre que feia quan el feia.
Ara l'entenc perfectament.

Havia suposat.
Que tremolaria des de dins tot el meu cos al sentir el timbre,
que el somriure hi seria abans de ser-hi, abans de somriure.

Havia suposat.
Que els teus ulls blaus al fons del menjador s'acostarien,
que em penetraries amb aquell color de cel sense núvol.

Havia suposat.
Que no hi hauria ningú més en tota la terra,
perquè la faríem tremolar des del llit que et reservava.

Havia suposat.
Que les teves paraules formarien la millor nit de totes,
que l'energia que s'havia creat dins meu per fi t'exploraria.

Havia suposat.
Que em sabries llegir i escriure, que em sabries tocar,
en els forts i els fluixos, en les repeticions i en les pauses.

Havia suposat.
Deu ser aquesta la part que s'infiltrava mentre jo no mirava.
Ara no la puc fer fora.